Eduardo Mendoza recupera el seu icònic detectiu sense nom a la novel·la ‘La intriga del funeral inconveniente’

ACN Barcelona – L’escriptor Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943) ha presentat ‘La intriga del funeral inconveniente’ (Seix Barral). El protagonista torna a ser l’icònic detectiu sense nom, que ja practicava els dots d’investigació a ‘El misterio de la cripta embrujada’, ‘El laberinto de las aceitunas’ o ‘La aventura del tocador de señoras’. Com en altres ocasions, el cas comença com un assumpte menor i acaba esdevenint un escenari complicat – relacionat amb una investigació financera d’alt nivell – en què Mendoza barreja la crítica social, la sàtira, l’absurd o la lucidesa moral. Barcelona esdevé el terreny pel qual el detectiu intenta esbrinar el fons de l’assumpte. “És l’escenari que m’agrada perquè és la meva ciutat”, admet.
‘La intriga del funeral inconveniente’ comença amb la crònica d’un enterrament insignificant en un diari que ocasiona l’acomiadament del periodista novell que l’escriu. A partir d’aquest moment, Ramoncito Valenzuela provoca una reacció en cadena que desemboca en la investigació d’una trama financera d’alt nivell i en una conspiració de conseqüències desproporcionades.

La novel·la suposa el retorn del detectiu sense nom després de més d’una dècada, un personatge que sempre ha estat al costat de l’escriptor i a qui ara ha tret per fer una volta. “Molts autors tenen un alter ego i ell és una mica com jo, però més llest i atrevit”, ha subratllat, “però, en canvi, hi ha coses que jo tinc i ell no, però més o menys em sento identificat amb ell perquè puc viure a través seu.

D’altra banda, ha posat sobre la taula el fet que el protagonista sigui un periodista amb una doble funció: la de detectiu i la d’escriptor. “El periodisme és fonamental i cada dia és més important”, ha reconegut, “és qui dona la informació, qui crea opinió pública i qui dona les eines perquè els lectors es pugui formar una idea del que està passant”.

Respecte a la resta de personatges, Mendoza deixa clar que han de ser atractius per a ell, i que poc tenen a veure amb perfils reals que es poden trobar avui en dia. “Són d’escala reduïda, bons o dolents, però sempre dins d’una escala comprensible, moguts per vanitat, gelosia, ràbia o diners”, ha admès, “però no per aquests mecanismes de destruir una civilització, no entenc què pot portar una persona a dir això”.

Una Barcelona en positiu

L’escenari de la novel·la torna a ser Barcelona, la ciutat que ha vist néixer i créixer l’autor. “Tinc una perspectiva diferent que no coincideix amb la dels barcelonins, que és més positiva, i és un escenari que m’agrada”, ha reconegut. En aquest sentit, ha opinat que la seva imatge és “immillorable” i que comparativament té moltes coses que altres ciutats no tenen.

“És una barreja perfecta de ciutat civilitzada i ordenada i canalla i tercermundista”, ha explicat, “hi ha unes coses que són una cosa i unes que són una altra, però és una barreja bastant bona de les dues. “Jo crec que ha millorat, però també és cert que se’n podria anar a orris”, ha conclòs, “és una ciutat que fa una mica com els novel·listes: busca complicitat i, a partir d’aquí, mira de vendre”.

L’estima per la literatura

Amb més de vuitanta anys Mendoza continua apostant per noves històries tot i que en un moment determinat va posar sobre la taula la idea de retirar-se. “I després vaig pensar, i ara què faig? Si és el que m’agrada”, ha admès, “vaig tornar a escriure, i m’ho he passat molt bé”.

“La gràcia del gènere detectivesc és que l’autor planteja el problema al revés: pensa primer la solució i en acabat posa el plantejament”, ha admès, “és el joc i el lector, que ho sap, es deixa enganyar”. De fet, segons l’escriptor el “bon lector” de novel·les d’intriga és aquell que “mai endevina qui és l’assassí”, mentre que el dolent ho fa perquè “no entra al joc”.