El sector porcí multiplica per cinc el nombre d’animals per granja en 30 anys

ACN Barcelona – El sector porcí a Catalunya compta 7,9 milions de caps de bestiar, gairebé el doble que fa 30 anys i un 15% més que fa una dècada. El creixement va unit a una reducció del nombre d’explotacions, que en canvi ara acullen més animals. Segons l’Enquesta sobre l’Estructura de les Explotacions Agrícoles, analitzada per l’ACN, entre 1993 i 2023 la relació caps de bestiar/explotació es va multiplicar per cinc: de 374 porcs a cada granja, de mitjana, fins a 1.901. Vuit empreses gestionen un 30% de les més de 5.000 explotacions del país. El Grup Sanejament Porcí de Lleida, associació de ramaders que busca la millora sanitària de l’activitat, veu inevitable la concentració per la supervivència del sector, i creu que no en compromet la bioseguretat.
La concentració empresarial i la reducció del nombre d’explotacions en detriment de finques més grans amb més capacitat han marcat el creixement del sector porcí pel que fa a la fase de cria i engreix, sacrifici i transformació (i en alguns casos, també la distribució).  

El sector ha anat creixent les últimes dècades de forma bastant estable, quant als caps de bestiar existents, mentre el nombre d’explotacions es reduïa. Segons les dades de l’Observatori agroalimentari, rural i ambiental, del Departament de Cultura, només en l’última dècada el nombre de porcs ha passat de 6,8 milions a 7,9, un creixement d’un 15%, mentre el nombre d’explotacions s’ha reduït més d’un 5%, passant de 5.566 a 5.267.

Menys granges, doncs, i alhora un creixement del model empresarial en règim d’integració (de 4.072 a 4.365 explotacions) en detriment dels actors independents (de 1.456 fins a tan sols 902 explotacions actualment). I reculant una mica més en el temps, aquest procés paral·lel de creixement i concentració animal al sector encara és més gran i evident. Amb dades dels censos agraris de l’Idescat i l’INE, entre 1982 i l’any 2020 Catalunya ha passat de tenir 2,6 milions de porcs en més de 20.000 granges (124 caps per explotació), a 8,12 milions en tan sols 4.435 (és a dir, 1.847 caps per explotació). 

“Els porcs ajuden a pagar la lletra del tractor”   

L’augment dels caps de bestiar en conjunt i per explotació ha sigut gradual però acusat, com reflecteixen aquestes dades. Sobre el primer dels dos fenòmens, des del Grup Sanejament Porcí de Lleida, recorden que fa només dues o tres generacions el porcí “era un complement a la renda del pagès” (amb el subproducte del camp s’alimentava animals), però la relació es va invertir ràpidament i el negoci va esdevenir criar animals. “Hi ha molta gent que segueix al camp perquè té porcs, perquè ajuden a pagar la lletra del tractor, el regadiu, etc. És una renda fixa”, explica a l’ACN, el coordinador d’aquest grup, Vicens Enrique-Tarancón. 

L’expansió porcina ha anat de la mà del model “d’integració”, una fórmula de negoci “per repartir costos i beneficis” entre propietaris dels animals, propietaris de les granges, proveïdors de serveis i recursos materials, i els cuidadors de les granges, que ha resultat una fórmula d’èxit i ha “repartit el risc” en moments de crisis cícliques de preus. Davant la crisi de la pesta porcina, Tarancón reconeix que en aquest cas no sap “com li anirà” al sector. 

Granges més grans, qüestió de rendibilitat 

“Per què han crescut les granges? Per rendibilitat”, sentencia. Per fer front als costos laborals creixents i la despesa en “tecnificació” i millores en les condicions de vida del bestiar, les finques han anat creixent per acollir més i més porcs. Segons Tarancón, “el sector porcí és molt gran, però es duen marges molt petits”, i si “una persona pot portar 2.000 porcs, però la gent ha de fer vacances, cal tenir una granja més gran perquè facin rotació” i segueixi sortint a compte, argumenta. 

El professor d’Economia de la UB i doctorat en indústria càrnia, ramaderia i cereals pinso Pere Castell, explica a l’ACN que el creixement de la indústria en general respon a l’expansió de les economies d’escala. Per una banda, les internes, amb “processos d’automatització” que en els darrers anys han facilitat “una substitució de capital per mà d’obra” que ha permès abaratir costos. I per altra, de les economies d’escala externes, és a dir, la clusterització, el fet que totes les fases de la cadena de producció de l’activitat estiguin concentrades en tan pocs llocs, cosa històricament recurrent a la Catalunya central. Tot plegat ha portat a “un increment de la dimensió mitjana de les granges, que ara estan produint molt més a uns costos més baixos”. 

Concentració empresarial  

El teixit empresarial del sector porcí es compon avui de prop de 200 empreses integradores que gestionen el 81% de les explotacions, i un altre grup d’actors sense contracte d’integració (productors independents) que tenen el 19% restant.  

Les empreses integradores són les que concentren més propietats. Només 8 gestionen el 30% de totes les explotacions porcines de Catalunya, és a dir, més de 1.600, amb una capacitat d’engreix de més de 3,3 milions de porcs. La principal  firma és el grup Vall Companys, de Lleida, que tota sola gestiona 361 explotacions.

Malgrat això, des del Grup Sanejament Porcí afirmen que al sector no hi ha “cap gran corporació”, sinó “famílies que han anat creixent”. La indústria porcina, diu, “està molt més atomitzada del que es pensa”. A més, subratllen que “no tots els integradors” són grans famílies amb centenars d’explotacions i recorda l’existència de molts ramaders que ni treballen amb el model d’integració (el 19% de les explotacions). 

Així, la Catalunya Central i les comarques de Ponent dominen el sector, però l’activitat porcina té orígens diversos a un territori i l’altre. Segons Pere Castell, Osona va veure la primera concentració d’empreses dedicades al porcí al segle XIX, i Girona i la Garrotxa la van seguir pocs anys després. En canvi, la irrupció del sector a les comarques de Lleida és de la segona meitat del segle XX, coincidint amb “una producció més industrialitzada”. 

És per aquest motiu, diu Castell, que l’estructura i funcionament és diferent a cadascuna d’aquestes dues zones. A Ponent es troben indústries “amb un procés molt més internalitzat” – i cita el cas de l’Àrea de Guissona–, amb més integració, un fenomen que es dona en menor proporció a la Catalunya Central.

El professor de la UB també emfatitza que en el sector carni, “la dependència és absoluta” en el porcí, que s’ha desenvolupat més que d’altres com el boví o el cabrum perquè el porc es pot alimentar amb pinso, així que no depèn dels recursos que dona la terra a través de la pastura, a diferència dels altres animals. Ara bé, aquesta concentració, segueix, té com a punt a favor la competitivitat de les exportacions, però també porta uns costos mediambientals que s’han de “posar a la balança”. 

Defensa del sector davant la crisi de la PPA  

L’integrant del centre sanitari de Lleida nega que la crisi sanitària sigui un problema del model productiu del sector porcí. “La pesta prové de la fauna salvatge, un ramat públic i nosaltres som víctimes, l’únic que podem fer és protegir-nos amb bioseguretat. Nosaltres ho podem fer el millor que puguem i el nostre objectiu és que la malaltia no s’escampi de la zona afectada i no arribi a cap granja de porc blanc”, comenta. 

En qualsevol cas, diu que el progressiu creixement de nombre de caps de bestiar per granja no comporta més riscos en bioseguretat, ja que en una granja gran s’hi posen fer “més inversions” que en una petita. “Si tinc 10 granges de 500 animals, tinc 10 riscos que se m’infecti, i si tinc una de 5.000, només tinc un risc que se m’infecti”, afegeix. No obstant això, assumeix que si hi ha una infecció en una de gran, s’haurien de gestionar molts més animals. 

Al seu torn, Pere Castell apunta que la crisi de la pesta porcina ha causat “una por terrible” sobretot a Osona, un dels grans centres productors, que malgrat tot “de moment l’han pogut deixar una mica al marge”, però que si s’acaba veient afectada, “la capacitat exportadora que tenim es veurà minimitzada”. 

La taca de les explotacions porcines, del Segrià a l’Alt Empordà 

Així, la concentració de porcí és molt alta al Segrià, on hi ha fins a 767 explotacions en l’actualitat, i també a Osona (600) i la Noguera (684). Les tres comarques juntes sumen més del 38% de les explotacions porcines del país. L’Urgell i el Pla d’Urgell en tenen gairebé 300 respectivament, i amb entorn de 200 hi ha també l’Alt Empordà, el Bages, la Segarra, el Berguedà i el Solsonès (192). De fet, només hi ha tres comarques a Catalunya on es pugui trobar cap explotació d’aquesta mena. Són l’Aran, el Garraf i el Barcelonès.

Més enllà del nombre absolut d’explotacions i de la seva distribució comarcal, una altra dada que il·lustra la dimensió d’aquest sector és que 6 de cada 10 municipis en tenen alguna dins del seu territori, un total de 568 localitats.  

Almenar, al Segrià, amb 110 explotacions, és el municipi català amb més concentració d’aquesta mena d’instal·lacions, no gaire lluny d’Alcarràs, a la mateixa comarca, on n’hi ha 95. A Artesa de Segre (Noguera) i Lleida ciutat (Segrià), juntament amb Gurb, a Osona, en tenen més d’una setantena. I amb unes 50 explotacions al seu territori figuren municipis també lleidatans com Agramunt (Urgell), Juneda (Garrigues), Torregrossa (Pla d’Urgell), Montgai (Noguera) i Gimenells i el Pla de la Font (Segrià).  

La gran majoria d’explotacions són granges de producció i reproducció, sumades a una quarantena d’escorxadors, aquests segons, no tan concentrats a la demarcació de Lleida, i més repartits per l’àrea de les comarques centrals, de Girona i fins a algun a l’Alt Pirineu, com ara al Pont de Suert (Alta Ribagorça), Isona (Pallars Jussà) o Sort (Pallars Sobirà).